On estàveu, enginyeres?

La mentoria no entén de sexes, però permet visibilitzar rols i guiar les noves generacions independentment del seu gènere

No sóc enginyera per vocació. Quan era petita no sabia que feien els enginyers i molt menys si existien enginyeres, perquè no coneixia a cap dona al meu voltant que ho fos, ni tan sols tenia referents externs. On estàveu?

Com vaig arribar a estudiar enginyeria? I per a més inri, de telecos? Doncs crec que va ser per falta de vocació alternativa. Sabia el que no volia estudiar, però no sabia què volia estudiar. Així que, com moltes altres noies de la meva edat, vaig prendre la decisió dies abans de la preinscripció universitària. Se’m donaven bé les mates, la física, era de ciències… També m’agradaven les lletres, la història… Un embolic. Però em van dir que les telecos tenien futur.

Va ser el primer moment en què hagués agraït el suport d’un mentor o d’una mentora que m’hagués guiat i ajudat a decidir quina carrera triar.

De fet, la mentoria hauria de començar en edats molt primerenques, fins i tot a primària o secundària. Les xerrades a escoles, la mentoria d’estudiants de Batxillerat, és una eina molt valuosa que complementa la tasca dels tutors als instituts i que aporta als estudiants la visió del món empresarial que molts dels educadors no tenen. A més, promou la visibilització de gènere en l’àmbit de les STEM (science, technology, engineering i mathematics), factor clau per al reforç de les vocacions a les nenes a edats primerenques.

Seguint amb la meva història. Vaig passar la carrera amb més pena que glòria però al final, entre festa i festa, partides de mus al bar, i algunes maratons a la biblioteca, es va acabar el període universitari. I van venir una altra vegada els dubtes: ara què faig?, me’n vaig a Nova Zelanda un any sabàtic, faig un màster o em poso a treballar?, on?, en quin sector?, en una operadora?, al sector corporatiu?

Aquest va ser el segon moment en què m’hagués anat de perles conèixer de prop l’experiència d’un mentor/a què m’expliqués les opcions existents, la demanda del mercat laboral, i que mesurés el grau de realisme de les meves expectatives. En fi, que des del seu coneixement de la “vida real” m’expliqués a què m’anava a enfrontar.

Perquè un mentor no decideix per tu. T’explica, t’orienta i et parla de les seves pròpies experiències. Un mentor no necessita una formació específica, simplement haver viscut amb anterioritat les etapes estudiantils o professionals per les quals, aviat, passaràs tu, i no és un coach.

La mentoria no entén de sexes, però permet visibilitzar rols, sensibilitzar i guiar les noves generacions independentment del seu gènere. Per això defenso la mentoria amb l’objectiu de crear referents i motivar vocacions entre l’alumnat femení, però no només per a elles, els nois han de tenir-los també, per raons diferents.

A més, en el procés de mentoria no només aprèn el mentoritzat/a, sinó que l’aprenentatge és bidireccional, com en tota relació de tu a tu. S’estableix un vincle de confiança, transmets experiències i reflexiones compartint, comunicant. És una experiència enriquidora i molt molt recomanable.

Ara puc dir que sóc mentora, per vocació. Perquè compartir experiències viscudes i lliçons apreses, explicar els teus errors i encerts, i compartir diferents punts de vista, és el millor regal que podem fer als nostres fills, filles, nens, nenes, estudiants de secundària i universitaris/es que avui, més que mai, necessiten tenir una ment crítica i lúcida.

I perquè crec que les dones canviarem el món i farem d’ell un lloc millor, però per això hem de tenir accés als llocs de decisió, i per a això, estar formades en totes les disciplines.

Les STEM són el futur i hem d’animar i acompanyar a les nenes (que així ho decideixin) a estudiar aquestes carreres perquè, com a mínim, han de saber que existeixen i que tenen tot el potencial necessari per ser les millors.

Ana Moliner col·labora actualment al programa MENTOS de la UPF.