Blockchain, què és i com ha evolucionat? #10YearsChallenge

Un dels objectius de les solucions blockchain és la descentralització, no haver de dependre d’un tercer de confiança que registri les transaccions dels usuaris del sistema

El passat mes d’octubre es complia el desè aniversari de la publicació, sota el pseudònim de Satoshi Nakamoto, del llibre blanc on es plantejava la creació d’un nou sistema de pagaments en línia amb diners electrònics i sense necessitat d’intermediaris, el ja famós Bitcoin.

A més dels principis criptogràfics en els quals basava la seva solució, alguns tan coneguts com els de signatura digital, es trobaven els esquemes de timestamping d’Haber i Stornetta, que amb la proposta  d’encadenar missatges encriptats va inspirar el nom d’aquesta solució, Blockchain.

Des de la seva publicació, el terme s’ha estès per a referir-se a tot un ecosistema que inclou: nous protocols i tecnologies comptables distribuïdes (DLT); projectes que les apliquen; comunitats d’individus i consorcis de corporacions que els adopten, suporten i financen; i reguladors que intenten emmarcar tota aquesta nova activitat en contínua evolució.

Vegem algunes claus que han portat a la seva ràpida expansió.

Un dels objectius de les solucions blockchain és la descentralització, no haver de dependre d’un tercer de confiança que registri les transaccions dels usuaris del sistema; permetent que qualsevol pugui participar en igualtat de condicions, registrant l’activitat acordada per consens.

Per a aconseguir-ho s’implementen tres capes:

Una capa de consens, on s’estableix la confiança dels participants en el sistema a través d’un protocol de consens distribuït (Proof-of-Work en Bitcoin) que, com si es tractés d’un procés d’oposició a places públiques, incentiva als nodes participants a dedicar recursos de processament i emmagatzematge a canvi de poder obtenir una recompensa en diners electrònics (com més esforç estudiant, en principi, més possibilitats d’aconseguir una plaça pública).

La capa de xarxa, una xarxa P2P de nodes en cadascun dels quals s’executa l’algoritme públic, de codi obert, que valida i propaga les transaccions funcionals, agrupant-les en un bloc de grandària determinada. Aquest bloc associa un problema criptogràfic (un examen, seguint el símil de l’oposició pública) la solució de la qual, “arbitrada” pel protocol de consens, suposarà una recompensa en cibermonedes al node vencedor. D’aquesta manera el seu bloc passarà a formar part immutable de la cadena final que emmagatzema cadascun dels nodes.

Una capa d’aplicació, que s’implementa en l’algoritme, al costat del protocol de consens, per a establir la funcionalitat del sistema, i que permet que quedi registrada en la cadena una prova irrefutable de qui és propietari de què i què ha estat gastat i rebut.

L’èxit inicial entre les primeres comunitats d’entusiastes de Bitcoin es va deure, en gran part, a les recompenses en cibermonedes que rebien al suportar el sistema (mineria). Així que aviat es van començar a llançar nous projectes que feien més eficient el protocol i associaven la seva pròpia cibermoneda (altcoins).

El següent pas va ser desenvolupar directament nous sistemes de pagament, com Ripple (2012), que basat en una DLT alternativa i amb una comunitat corporativa, és actualment emprat per diversos bancs i xarxes de pagaments com a infraestructura tecnològica de transferència. O com Nxt (2013), que va ser el primer sistema blockchain en implementar un protocol de consens de tipus Proof-of-Stake, utilitzant una ICO per a la distribució inicial de les seves cibermonedes.

Mantenint el focus en el sistema financer, l’empresa tecnològica R3 va llançar l’any 2015 la seva plataforma blockchain privada, Corda, liderant un consorci inicial d’entitats financeres.

Així, segons l’accés que estableixen les comunitats d’aquests sistemes, les solucions blockchain es poden classificar en públiques, quan estan obertes al fet que qualsevol pugui llegir i veure les transaccions, com Bitcoin; i privades, si només són accessibles per un grup concret de participants acordat prèviament. I a la vegada, es divideixen en sistemes amb permisos, que permeten que només un grup selecte de participants generi transaccions i verifiqui els nous blocs a afegir a la cadena; i sense permisos, que admeten que qualsevol contribueixi i afegeixi dades lliurement.

Fins ara les iniciatives se centraven en evolucionar les capes de consens i xarxa per al sector financer. Però va ser especialment a partir de l’aparició d’Ethereum (pública) i Hyperledger (privada) l’any 2015, quan els sistemes blockchain es van llançar a estendre la seva capa d’aplicació i buscar nous casos d’ús en tota mena de sectors: comerç, cadena de subministraments, logística, fidelització, assegurances, energia, salut, educació, serveis públics, identitat, etc.

A través del desenvolupament de Dapps i smart contracts es van començar a llançar proves de concepte i pilots que demostraven l’eficiència operativa que s’aconseguia, així com els nous models de negoci que permetia.

Avui dia, al marge del volàtil mercat de les cibermonedes i d’un marc regulador “en construcció”, els sistemes blockchain es refermen en les corporacions, recolzats pels principals agents de la indústria tecnològica, financera, del programari de negoci i independent, de consultoria, d’integració de sistemes, i de les institucions acadèmiques.

Els pròxims anys es presenten com una gran oportunitat per a llançar, al costat d’altres grans palanques de la transformació digital com 5G, IoT, AI, cloud o ciberseguretat, els nous models d’internet del valor, smart city, mobilitat o la indústria 4.0.

José Alberto Pérez
jose.alberto.perez@nae.es